Quan visito la meva mare -reconec que amb menys frequència de la necessària per ser escollit fill exemplar-, rebo de tant en tant un informe acurat sobre la darrera troballa en el fons d’algun armari o calaix. Aleshores, quan veig l’objecte en qüestió faig cara d’haver descobert alguna resta arqueològica de gran valor, la peça que mancava per desxifrar la història de la humanitat. D’acord, potser no cal exagerar. Puc afirmar amb seguretat, però, que l’entusiasme amb què rebo la notícia no és gens exagerat, perquè en aquest cas, lluny de ser una resta arqueològica, aquest objecte és una peça que m’ajuda a reconstruir la meva història, anònima, però no per això menys important.
Tornem a la meva mare. La dona, sota l’amenaça implícita de fer desaparèixer la foto, cromo, peça de roba o vés a saber quina andròmina rescatada de l’oblit, m’obliga a prendre-ho tot a casa, a excepció de les ocasions en què el fruit d’una àrdua negociació posterior dongui com a resultat una amnistia temporal, amb la condició i promesa per part meva, sempre falsa, de què ben aviat buidaré casa seva del meu patrimoni personal. He d’afegir que reixir en la gestió d’aquests assumptes tan delicats no és una tasca fàcil, i més si tenim en compte que la meva senyora mare compta amb la complicitat de la meva -no tan senyora- parella, que en aquestes ocasions, sempre que escolta els meus arguments a favor de la conservació d’objectes de gran valor personal, em mira com si jo patís alguna mena de psicopatologia i es posiciona sistemàticament en contra. Sóc un incomprès.
Tornem a la meva mare. La dona, sota l’amenaça implícita de fer desaparèixer la foto, cromo, peça de roba o vés a saber quina andròmina rescatada de l’oblit, m’obliga a prendre-ho tot a casa, a excepció de les ocasions en què el fruit d’una àrdua negociació posterior dongui com a resultat una amnistia temporal, amb la condició i promesa per part meva, sempre falsa, de què ben aviat buidaré casa seva del meu patrimoni personal. He d’afegir que reixir en la gestió d’aquests assumptes tan delicats no és una tasca fàcil, i més si tenim en compte que la meva senyora mare compta amb la complicitat de la meva -no tan senyora- parella, que en aquestes ocasions, sempre que escolta els meus arguments a favor de la conservació d’objectes de gran valor personal, em mira com si jo patís alguna mena de psicopatologia i es posiciona sistemàticament en contra. Sóc un incomprès.
Tinc carnet de sentimental acabat, i per això dono als objectes una transcendència quasi sobrenatural que ratlla l’obsessió. Paradoxalment, no són els objectes en sí que provoquen aquesta reacció en mi, sinó que hi ha una altra qüestió de fons encara més dramàtica: el maleït pas del temps. Em trastoca i em fa perdre el nord. I no cal que aquest fenòmen es produeixi amb els objectes personals, també em passa amb els aliens.
Sóc dels que, quan visito alguna resta arqueològica, passo la mà, amb gest delicat i solemne, per la pedra que formava part d’algun temple, castell, o d’altres construccions que ara conformen el patrimoni històric d’algun indret. Aleshores tanco els ulls i m’encomano inconscientment a vés a saber quina força oculta que em transportarà pel temps i em farà reviure els moments de màxim esplendor de què van ser testimoni aquelles pedres. El grau de fantasia aplicat a aquesta estampa és inversament proporcional al meu sentit del ridícul, ho reconec. Aquesta tafaneria de ciència ficció assoleix el paroxisme quan em trobo entre les parets d’algun mas o casa abandonada. Aquest espai, ara erm de vida i activitat mundana, va acollir en el seu moment el so d’una conversa, una discussió, el plor d’un infant, una declaració d’amor, o les últimes hores d’algun dels seus habitants ; algú hi va fer projectes de futur, o hi va trobar escalfor a la vora d’una llar de foc de la qual ara només se’n conserva una taca de sutge.
I, tot això, on va a parar ? Com que no tinc cap resposta -i no m’interessa en absolut qualsevol divagació esotèrica-, penso que el millor que puc fer és aferrar-me als objectes, que per si sols expliquen moltes coses, activen el ressort de la memòria i ens fuetegen amb el regust agredolç de retrobar-nos en un altre moment, potser llunyà. Més llunyà del que creiem.
Sovint massa llunyà.
