Neapolitan Girl

Neil Hannon meets Graham Chapman

Acabo de descobrir una cançó magnífica, rodona, de producció exquisida i una lletra sorprenent. Es tracta de Neapolitan Girl, un retrat de la Itàlia un cop acabada la Segona Guerra Mundial encarnat per les noies napolitanes que havien de prostituir-se per superar les misèries de la postguerra. Escolteu-la al darrer disc de The Divine Comedy, Bang Goes the Knighthood.

Feu clic al següent enllaç per escoltar-la a Spotify: Neapolitan Girl

Robert Walser dixit

"La felicidad no es buen material para un escritor. Es demasiado autosuficiente. No necesita comentario. Puede dormir enrollada sobre sí misma, como un erizo. En cambio el dolor, la tragedia y la comedia están llenos de potencial explosivo. No hay más que prender la mecha en el momento oportuno. Entonces suben al cielo como cohetes e iluminan toda la región."

Paseos con Robert Walser de Carl Seelig (Siruela) 

Geoff Farina

Quan sento en Geoff Farina em vénen a la ment relats incomplets, relacions mal resoltes i instantànies de grans avingudes solitàries a qualsevol ciutat nordamericana. La successió dels seus acords, sovint etèria i arcana, ens ubica en un temps i espai inconcrets ; històries amb un «continuarà » improbable.

Richard Hawley

En Richard Hawley em va costar. Al principi. Mentre l’escoltava per primera vegada no me’l acabava de creure. Deixem-lo madurar, vaig pensar. Més tard el vaig redescobrir. Feliçment.

Richard Hawley és d’aquells fenòmens estranys que només s’entenen si ets amant de la música ; novament, la caterva alternativa abandona prejudicis en favor de l’inevitable i atorga la seva benedicció (us sona, per exemple, Rufus Wainwright i Ron Sexsmith?). Hereu de la tradició romàntica d’en Roy Orbison, sovint se’l compara amb Scott Walker, quan les seves composicions són més a prop del costat més intimista del Frank Sinatra dels anys 50, que assoleix la màxima expressió amb els àlbums conceptuals que va enregistrar amb Nelson Riddle. Al costat de Walker, en especial els seus primers discs en solitari, la lírica de Richard Hawley esdevé més propera, exempta de la poètica tan sovint obscura i críptica del d’Ohio. Fins i tot m’atreveixo a dir que l’actitud de tots dos vers la música és molt diferent, només cal fer un breu repàs a la seva discografia.

Hawley expressa a gran part de les seves cançons una visió desacomplexada de l’amor que sovint recorre al tòpic o clixé, i ho fa bé. Tan bé que pocs s’atreveixen a arronsar el nas davant de manifestacions que en boca d’un altre semblarien carrinclones o de curta volada. I és en aquest punt quan ho veiem clar, aquell moment deliciós en què el crooner que portem a dins es manifesta amb tota la seva força.

Celebro haver descobert, ja fa un temps, en Richard Hawley, i ho faig amb Our Darkness, una cançó de Lady’s Bridge (2007).

Escolteu-la amb atenció. Aquesta cançó és de les poques que alhora causen i curen depressions.

Our Darkness