El valor i la perversió dels objectes

Quan visito la meva mare -reconec que amb menys frequència de la necessària per ser escollit fill exemplar-, rebo de tant en tant un informe acurat sobre la darrera troballa en el fons d’algun armari o calaix. Aleshores, quan veig l’objecte en qüestió faig cara d’haver descobert alguna resta arqueològica de gran valor, la peça que mancava per desxifrar la història de la humanitat. D’acord, potser no cal exagerar. Puc afirmar amb seguretat, però, que l’entusiasme amb què rebo la notícia no és gens exagerat, perquè en aquest cas, lluny de ser una resta arqueològica, aquest objecte és una peça que m’ajuda a reconstruir la meva història, anònima, però no per això menys important.

Tornem a la meva mare. La dona, sota l’amenaça implícita de fer desaparèixer la foto, cromo, peça de roba o vés a saber quina andròmina rescatada de l’oblit, m’obliga a prendre-ho tot a casa, a excepció de les ocasions en què el fruit d’una àrdua negociació posterior dongui com a resultat una amnistia temporal, amb la condició i promesa per part meva, sempre falsa, de què ben aviat buidaré casa seva del meu patrimoni personal. He d’afegir que reixir en la gestió d’aquests assumptes tan delicats no és una tasca fàcil, i més si tenim en compte que la meva senyora mare compta amb la complicitat de la meva -no tan senyora- parella, que en aquestes ocasions, sempre que escolta els meus arguments a favor de la conservació d’objectes de gran valor personal, em mira com si jo patís alguna mena de psicopatologia i es posiciona sistemàticament en contra. Sóc un incomprès.

Tinc carnet de sentimental acabat, i per això dono als objectes una transcendència quasi sobrenatural que ratlla l’obsessió. Paradoxalment, no són els objectes en sí que provoquen aquesta reacció en mi, sinó que hi ha una altra qüestió de fons encara més dramàtica: el maleït pas del temps. Em trastoca i em fa perdre el nord. I no cal que aquest fenòmen es produeixi amb els objectes personals, també em passa amb els aliens.

Sóc dels que, quan visito alguna resta arqueològica, passo la mà, amb gest delicat i solemne, per la pedra que formava part d’algun temple, castell, o d’altres construccions que ara conformen el patrimoni històric d’algun indret. Aleshores tanco els ulls i m’encomano inconscientment a vés a saber quina força oculta que em transportarà pel temps i em farà reviure els moments de màxim esplendor de què van ser testimoni aquelles pedres. El grau de fantasia aplicat a aquesta estampa és inversament proporcional al meu sentit del ridícul, ho reconec. Aquesta tafaneria de ciència ficció assoleix el paroxisme quan em trobo entre les parets d’algun mas o casa abandonada. Aquest espai, ara erm de vida i activitat mundana, va acollir en el seu moment el so d’una conversa, una discussió, el plor d’un infant, una declaració d’amor, o les últimes hores d’algun dels seus habitants ; algú hi va fer projectes de futur, o hi va trobar escalfor a la vora d’una llar de foc de la qual ara només se’n conserva una taca de sutge.

I, tot això, on va a parar ? Com que no tinc cap resposta -i no m’interessa en absolut qualsevol divagació esotèrica-, penso que el millor que puc fer és aferrar-me als objectes, que per si sols expliquen moltes coses, activen el ressort de la memòria i ens fuetegen amb el regust agredolç de retrobar-nos en un altre moment, potser llunyà. Més llunyà del que creiem.

Sovint massa llunyà.

Petit tractat sobre la mediocritat

 En Robert Walser manifesta amb una contundència ferotge el seu rebuig contra la mediocritat. Aquesta diatriba, escrita el 1917 i inclosa a El paseo (Siruela), descriu una situació que ben bé podríem encabir als temps que corren, quan l'elogi de la ignorància i el mal gust continuen sent pràctiques habituals.

"En qué clase de mundo de engaño empezamos o hemos empezado ya a vivir cuando el municipio, la vecindad y la opinión pública no sólo tolera, sino que al parecer desdichadamente incluso ensalza aquello que ofende a todo buen sentido, a todo sentido de la razón y del agrado, a todo sentido de la belleza y de la probidad, aquello que se jacta de manera enfermiza, que se otorga un ridículo prestigio de barrio bajo, aquello que a cien y más metros de distancia grita al buen y honrado aire: 'soy esto y lo otro. Tengo tanto y cuanto dinero, y puedo permitirme llamar desagradablemente la atención. Sin duda soy un bruto y un majadero y un tipo sin gusto, con mi fea pompa; pero nadie me puede impedir ser bruto y majadero'. (...)Pero las espantosas jactancia y bravuconería han empezado en alguna esquina, en algún rincón del mundo, a alguna hora, como una lamentable y penosa inundación, han hecho progreso tras progreso, arrastrando consigo basura, suciedad y necedad, extendiéndolas por el mundo(...). Daría mucho, daría el brazo izquierdo o la pierna izquierda, si con semejante sacrificio pudiera devolver al país y a sus gentes el viejo y buen sentido de la integridad, de la antigua sobriedad, aquella rectitud y modestia que sin duda se han perdido de muchas maneras y para desgracia de todos los hombres honrados. Al diablo con el ansia miserable de parecer más de lo que se es. Es una verdadera catástrofe, que extiende por el mundo el peligro de guerra, la muerte, la miseria, el odio y las heridas y le pone a todo lo que existe una indeseable máscara de maldad y fealdad. (...)Pero hoy todo quiere deslumbrar y brillar, ser nuevo y fino y bello, ser Monsieur y Madame, que es un horror. Quizá con el tiempo las cosas vuelvan a cambiar. Yo así lo espero."

Les coses, Sr. Walser, no han canviat.

Francis Bacon: "I'm optimistic about nothing"

Neapolitan Girl

Neil Hannon meets Graham Chapman

Acabo de descobrir una cançó magnífica, rodona, de producció exquisida i una lletra sorprenent. Es tracta de Neapolitan Girl, un retrat de la Itàlia un cop acabada la Segona Guerra Mundial encarnat per les noies napolitanes que havien de prostituir-se per superar les misèries de la postguerra. Escolteu-la al darrer disc de The Divine Comedy, Bang Goes the Knighthood.

Feu clic al següent enllaç per escoltar-la a Spotify: Neapolitan Girl

Robert Walser dixit

"La felicidad no es buen material para un escritor. Es demasiado autosuficiente. No necesita comentario. Puede dormir enrollada sobre sí misma, como un erizo. En cambio el dolor, la tragedia y la comedia están llenos de potencial explosivo. No hay más que prender la mecha en el momento oportuno. Entonces suben al cielo como cohetes e iluminan toda la región."

Paseos con Robert Walser de Carl Seelig (Siruela) 

Geoff Farina

Quan sento en Geoff Farina em vénen a la ment relats incomplets, relacions mal resoltes i instantànies de grans avingudes solitàries a qualsevol ciutat nordamericana. La successió dels seus acords, sovint etèria i arcana, ens ubica en un temps i espai inconcrets ; històries amb un «continuarà » improbable.

Richard Hawley

En Richard Hawley em va costar. Al principi. Mentre l’escoltava per primera vegada no me’l acabava de creure. Deixem-lo madurar, vaig pensar. Més tard el vaig redescobrir. Feliçment.

Richard Hawley és d’aquells fenòmens estranys que només s’entenen si ets amant de la música ; novament, la caterva alternativa abandona prejudicis en favor de l’inevitable i atorga la seva benedicció (us sona, per exemple, Rufus Wainwright i Ron Sexsmith?). Hereu de la tradició romàntica d’en Roy Orbison, sovint se’l compara amb Scott Walker, quan les seves composicions són més a prop del costat més intimista del Frank Sinatra dels anys 50, que assoleix la màxima expressió amb els àlbums conceptuals que va enregistrar amb Nelson Riddle. Al costat de Walker, en especial els seus primers discs en solitari, la lírica de Richard Hawley esdevé més propera, exempta de la poètica tan sovint obscura i críptica del d’Ohio. Fins i tot m’atreveixo a dir que l’actitud de tots dos vers la música és molt diferent, només cal fer un breu repàs a la seva discografia.

Hawley expressa a gran part de les seves cançons una visió desacomplexada de l’amor que sovint recorre al tòpic o clixé, i ho fa bé. Tan bé que pocs s’atreveixen a arronsar el nas davant de manifestacions que en boca d’un altre semblarien carrinclones o de curta volada. I és en aquest punt quan ho veiem clar, aquell moment deliciós en què el crooner que portem a dins es manifesta amb tota la seva força.

Celebro haver descobert, ja fa un temps, en Richard Hawley, i ho faig amb Our Darkness, una cançó de Lady’s Bridge (2007).

Escolteu-la amb atenció. Aquesta cançó és de les poques que alhora causen i curen depressions.

Our Darkness