En Richard Hawley em va costar. Al principi. Mentre l’escoltava per primera vegada no me’l acabava de creure. Deixem-lo madurar, vaig pensar. Més tard el vaig redescobrir. Feliçment.
Richard Hawley és d’aquells fenòmens estranys que només s’entenen si ets amant de la música ; novament, la caterva alternativa abandona prejudicis en favor de l’inevitable i atorga la seva benedicció (us sona, per exemple, Rufus Wainwright i Ron Sexsmith?). Hereu de la tradició romàntica d’en Roy Orbison, sovint se’l compara amb Scott Walker, quan les seves composicions són més a prop del costat més intimista del Frank Sinatra dels anys 50, que assoleix la màxima expressió amb els àlbums conceptuals que va enregistrar amb Nelson Riddle. Al costat de Walker, en especial els seus primers discs en solitari, la lírica de Richard Hawley esdevé més propera, exempta de la poètica tan sovint obscura i críptica del d’Ohio. Fins i tot m’atreveixo a dir que l’actitud de tots dos vers la música és molt diferent, només cal fer un breu repàs a la seva discografia.
Hawley expressa a gran part de les seves cançons una visió desacomplexada de l’amor que sovint recorre al tòpic o clixé, i ho fa bé. Tan bé que pocs s’atreveixen a arronsar el nas davant de manifestacions que en boca d’un altre semblarien carrinclones o de curta volada. I és en aquest punt quan ho veiem clar, aquell moment deliciós en què el crooner que portem a dins es manifesta amb tota la seva força.
Celebro haver descobert, ja fa un temps, en Richard Hawley, i ho faig amb Our Darkness, una cançó de Lady’s Bridge (2007).
Escolteu-la amb atenció. Aquesta cançó és de les poques que alhora causen i curen depressions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada